Mai mai

Ara que el fred m'agafa la medulla,

com las onadas sedueixen el penyasegat,

i no trobo en falta a ningú a qui demanarli perdó,

alço els ulls i veig l'escriba,

fent el silenci al meu costat.

Ha perdut tota expressió,

ja tan sols mira a través,

se sent ombra i reflex,

va aceptar el seu lloc al mirall.

Mai le vaig donar atencio,

es va tornar part del paisatge,

cap tinta va poder ferle lliure,

cap viatge va poder ferle tornar.

L'evidència s'illumina com nits de reis,

aixeco la seva barbeta de vidre,

el miro com un pare primerenc

i li murmuri que ho sento.